dimarts, 2 de desembre de 2014

RETALLADES, EN DESPESES O EN INVERSIONS?

Fa forces mesos, per no dir anys, que ens trobem en aquell procés de recessió que anomenem “crisis”, i que ha generat, i està generant, situacions insostenibles per gran part de la població. A més, les mesures adoptades per les administracions pertinents han sigut les de reduir despeses, però està essent una reducció de despeses o d'inversions? Estem solventant les problemàtiques o estem posant “pedaços”? Crec que les dues preguntes tenen la resposta en la segona opció; i per tant, com es diu en castellà: “esto es pan para hoy y hambre para mañana”.

La majoria de retallades, o tisorades, se centren en el tercer sector. I alguns direu (segurament amb un xic d'incredibilitat): al tercer sector¿? Doncs sí, a aquell sector on hi ha les persones més vulnerables de la societat, aquelles que tenen algun grau de dependència vers l'administració pública o de la intervenció que proporcionen els diversos professionals que hi treballen. Però aquest sector no només aglutina els serveis que es presten a les persones en situació de risc o exclusió social, també en forma part l'educació i la sanitat: escoles, CAP, hospitals, IES, Universitats,... Per tant, aquest dèficit en les prestacions acaba afectant a la societat en, gairebé, la seva totalitat.

Al principi de la situació econòmica esmentada es van anar prenent mesures amb els treballadors del tercer sector: reduir sous, reduir hores d'atenció, reduir dies laborals,... Fins al punt de començar a acomiadar professionals, no suplir-ne les vacances i/o les baixes que poguessin sorgir. Si els professionals del tercer sector treballéssim amb caixes de cartró, amb gots de plàstic o amb retoladors de colors es podria arribar a entendre, i això no voldria dir que s'hi estigués d'acord amb aquestes decisions, que és un fet de causa major i el producte no se'n ressentiria. No obstant, ens trobem amb un producte que fa referència directe a gran part de la societat, on les persones en són el protagonista, en són el producte. Aquesta situació suposa que qui acaba patint les vertaderes retallades són les persones participants d'aquests serveis, persones de les quals el famós “estat del benestar” n'és responsable i hauria de vetllar per elles. O és que si el papa i la mama no hi són els nens es queden sols a casa? O és que si algú necessita atenció mèdica pot esperar al mig d'un passadís com si fos una bicicleta en un taller?

En definitiva, i segons la meva òptica, situacions negligents per part de l'administració. I si especifiquem més, és a dir, quan més a prop estem de persones en situació d'exclusió social, més greus, i alhora menys esmentades, són aquestes. Per tal que s'entengui aquesta darrera opinió farem servir un exemple que sembla ser força comú: Hi ha infants i joves que són retirats dels seus domicilis ja que els seus pares, o tutors, han protagonitzat negligències vers ells, alguns dels aspectes que es tenen en compte per realitzar aquestes accions són: l'alimentació dels infants i joves, la seva aparença ( si van néts, si porten roba neta i en bones condicions,...), maltractes físics i psíquics que poden patir,... La majoria de cops degut a la manca d'habilitats personals i recursos, econòmics i materials, per part dels pares. Doncs bé, l’administració pública sí que pot admetre que no té diners i que aquests nens i nenes segueixin patint, algunes, les negligències que patien a casa, sense que passi absolutament res i a més, lluny del seu nucli familiar (perquè encara que ho hagin fet malament no deixen de ser els seus pares, avis,....): nens desatesos per manca de personal, nens sense poder fer una vida apropiada per a la seva edat per la manca de recursos subministrats per l'administració pertinent, nens sense rebre una atenció mèdica apropiada (teràpies amb psicòlegs, psiquiatres,....), manca de control de les dietes d'aquests nens i nenes, manca de control de la qualificació i professionalitat de les persones que hi intervenen,....

Però, com dèiem en el títol: despeses o inversions? Partint d'un ideal semblant al de les tendències polítiques del nostre govern, caldria recordar el senyor Pujol, què va dir, quan era president de la Generalitat de Catalunya: “del meu pare me n'haig de fer càrrec jo”. Es podria considerar que les retallades, només són en despeses ja que es destinen diners a gent gran (qui es considerada com a població no activa i que genera despeses i no beneficis) o persones en situació d'exclusió social (es comença a respirar aquella mentalitat dels USA: cadascú pot arribar on vulgui si es mou i si acaba al carrer i exclòs de la societat és per què ha fet quelcom inapropiat). No obstant, com esmentàvem al principi, aquesta situació afecta a la societat en la seva totalitat: hi una reducció considerable dels llocs de treball, fet que augmenta aquesta recessió econòmica. Els serveis mèdics no són els adients i suposa que la gent no resti ben atesa i que la seva salut, i per tant qualitat de vida, es vegi reduïda. Els infants i joves, tutelats o no per l’administració, no tenen oportunitats per poder anar-se formant com persones i professionals, fet que generarà, molt probablement, que la societat del nostre país no estigui a l'alçada de la resta de països europeus, en un futur no gaire llunyà. Per tant, evidentment, ens trobem en una situació de retallades en inversions. Tot allò del que ara s'està prescindint, podria suposar que en un temps sigui prioritari i necessari en un grau més elevat que l'actual. Sense oblidar què podria suposar que la situació actual s'accentués, o es perllongués en el temps.

Realment, tot això és coherent? Cal seguir permetent aquest estat? Seria poc apropiat respondre afirmativament a aquestes preguntes. Per tant, què caldria fer? Segurament la resposta no s'ha trobat, o no agrada a qui pren les decisions. Sigui com sigui, sabem quina és la situació i considero una despesa d'energia innecessària buscar responsables, o culpables, a la situació, ja que trobar-los no suposaria que tot quedés reparat. Per tant, considero que cal fer pinya i verbalitzar totes les situacions que es vagin coneixent. No cal atacar, simplement opinar i donar a conèixer allò que està passant, sense entrar en judicis. Ja que com molt bé va dir Ada Colau, en una entrevista a un canal de TV: “ si callem ens convertim en còmplices del què està passant”.


Carles Roig, educador social.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada