dissabte, 19 de gener de 2013

Qui és qui?: Àngel Carrera, educador


La secció Qui és qui? vol ser una excusa per donar conèixer Educador@s de Girona, és a dir la comunitat educativa que exerceix en terres gironines.

Estem convençuts que al llarg del temps i si ho fem prou bé, tindrem un ampli ventall d’entrevistes que presentades en forma de narració en primera persona, com la que us oferim avui, ens donaran una visió panoràmica del ventall professional de casa nostra.

Mai és tard per canviar


Es fa molt difícil parlar d'un mateix, ser objectiu a l'hora i no caure amb l'egocentrisme.

En aquesta presentació vull reflectir la importància de l'aprenentatge al llarg de la vida; el que aprenem formal o informalment i com tot aprenentatge no saps mai quan i on et farà favor.

Remarcar que tenim la capacitat de relacionar aprenentatges per aplicar-los a nous camps que en un primer moment no tenen res a veure entre ells però que et porten a altres de manera constructivista: els coneixements, experiències i valors, no canvien es transformen.

Començava la dècada dels 60 i vaig néixer a Olot on torno a residir.

Vaig estudiar el batxillerat, comptabilitat i a l'hora monitor i director en el lleure.

Durant 4 anys vaig col·laborar en l'esplai de lleure d'una de les parròquies d'Olot organitzant activitats de cap de setmana i colònies d'estiu que van derivar a coordinar el primer Casal d'Estiu de l'Ajuntament d'Olot a les acaballes dels 70.

Professionalment en aquest període vaig aprendre a aplicar de forma globalitzada l'aprenentatge i el lleure.

Entendre-ho com un tot.

Partir d'un eix conductor (la ciutat, els oficis, la història,...) ens ajudava a organitzar les activitats donant-hi un sentit pràctic, lògic i proper al jovent que ateníem.

Aquesta experiència va estar la base per poder fer de monitor a la “Llar infantil de Girona”, al llarg d'un any, fent tasques d'acollida i acompanyament escolar dels infants residents.

Els vuitanta els iniciava complint amb el servei militar, encara obligatori en aquell moment, que em va portar aprendre a analitzar les relacions humanes de gran grup i manats de forma autoritària.

Sense pena ni glòria va estar un any on vaig aplicar els meus coneixements comptables i em van fer més lleugera l'estada.

En el moment d'acabar el servei militar, a part de coincidir amb la majoria d'edat (els 21), representava que havies d’entrar en la vida adulta amb tota la responsabilitat.

Què faré, que faràs,... i vaig anar a estudiar a BCN disseny gràfic.

Cinc anys estudiant i treballant a l'hora en diferents estudis de disseny per acabar no exercint de dissenyador.

Va servir de res? I tant! Sense cap dubte.

Em va arribar l'oportunitat de fer servir l'experiència al lleure i la de dissenyador gràfic en una feina de professor de taller per atendre a joves amb paràlisi cerebral, majors de 16 anys, al Centre d'Educació Especial “Pont del Dragó” de l'Ajuntament de Barcelona.

Catorze anys van donar per molt.

Primer seqüenciar i adaptar l'aprenentatge de les arts gràfiques del grau mitjà de Formació Professional de la Generalitat a les capacitats dels nostres alumnes, fent de tutor i professor de dibuix i disseny.

Hi vaig aprendre a adaptar els aprenentatges i a adaptar-me als altres.

Tots soms diferents a l'hora d'aprendre i tots necessitem un temps diferent per fer-ho.

Aquesta màxima em va portar a aprendre un mínim de les adaptacions mecàniques per què poguessin accedir a l'ordinador i als estris i materials emprats en el camp del disseny i les arts gràfiques.

Igualment, per les característiques dels alumnes atesos, la majoria amb dificultats sensorials associades (visuals, auditives, manuals, de desplaçament, i vida quotidiana) vaig aprendre nocions del llenguatge de signes, comunicadors sil·làbics manuals i mecànics, maneig de cadires de rodes, programari informàtic especialitzat i estris per adaptar l'accés al maquinari (cobertors de teclat, controladors de ratolí per mitjà de botoneres i “joystics”).

També vaig aprendre el sentit de la tutoria entesa com una globalitat (jove, família, entorn mèdic i social, professional,...).

Vist en perspectiva, pot semblar complex i difícil aquest aprenentatge professional però a l'hora molt gratificant.

Metodològicament em va aportar, i als meus companys d'equip, el reconeixement de la feina feta amb premis europeus i del país en el camp de l'educació especial adaptada i l'ensenyament dels coneixements artístics.

Aquest camp de l'educació es molt absorbent professionalment i gratificant a l'hora; però es fàcil que la part absorbent et porti a replantejar-te si paga la pena i no t'oblidis d’allò personal.

Aquesta reflexió em va portar a una nova etapa de la meva vida.

Tornar a les arrels, a Olot.

Tornes a començar de cap i de nou i trobes noves oportunitats.

Vaig crear una ludoteca, baix treballar dos cursos escolars a la UEC Municipal d'Olot i darrerament durant set anys en un equipament de gent gran com a dinamitzador social.

L'experiència professional de tot plegat em va facilitar l'habilitació com a Educador Social.

I ara què? Un altre impàs.

Un tornar a replantejar-te la vida professional i personal encetant nous aprenentatges i coneixements, patronatge industrial.

Dues coses m'han quedat clares als cinquanta-dos anys.

A qualsevol edat es pot aprendre i adaptar-te als canvis i a trobar noves oportunitats on aplicar l'experiència adquirida al llarg dels anys.

Potser estic encetant l'etapa que anomenen Gent Gran Activa.

Però això seria un altre discurs on aprofundir..

Esperant no haver avorrit, de moment estem a Olot, amb ganes renovades i obert a tot tipus de projectes educatius, especialment, o a d'altres que tornin a transformar el que ja hem adquirit en noves oportunitats creatives.

Bon exercici professional!

Àngel Carrera, educador.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada