dijous, 20 de desembre de 2012

Conte d'àngels


Hi havia una vegada... un lloc perdut on hi vivien un munt d’infants i jovenets ben alimentats i cuidats però... gran mal! tots anaven vestits iguals: amb unes túniques gregues i unes peces molt “mones” enganxades a l’espatlla.

En deien ales, però no se les podien treure!.

Us demanareu: per què?...

Jo us ho contaré...
...els pobrets feien pràctiques de vol des de que van néixer i al llarg de tota la seva vida.

Tots eren extremadament correctes: pujaven, baixaven, feien tombarelles, i cada vegada eren més ràpids i perfectes en la seva feina diària.
Cada vegada s’havien de marcar més objectius d’eficiència, eficàcia i productivitat.
Un dia, en què els més grans van arribar a la pubertat, es van començar a plantejar la seva forma de viure: el sentit de la vida, el que serien quan serien grans i cada un d’ells va anar explicant els seus desitjos.

En deien de tots colors, de tota orientació, tenien totes les expectatives, estaven il·lusionats.

Un d’ells va començar a pensar... “però si tots som iguals, amb el mateix vestit, les mateixes ales i el pentinat; tots sense excepció, com podrem fer recorreguts diferents?

Com podrem mostrar els nostres sentiments, les nostres ganes de canviar, la nostra creativitat?”

Un altre va respondre:

- Creativitat? Creativitat dius? Si no ens n’han ensenyat d’això!

- Si creativitat ve de crear, igual que ha fet Ell, el de dalt, amb nosaltres...

Va continuar reflexionant i els va dir:

- “Ja ho tinc! podem anar a veure’l i explicar-li les nostres il·lusions i entendrà que no podem anar vestits i pentinats, tots iguals.

Van posar fil a l’agulla i li van dir al que havia tingut la idea:

- Vés i nosaltres anirem tot darrere...

- Jo?

- Sí, home, tu has tingut la idea, tira, tira i ja ens diràs...

Encaminant-se cap al palau... es va anar preparant els raonaments que li donaria i ordenant les il·lusions de cadascun dels companys per no oblidar-se’n cap.

En arribar va trobar un senyor molt posat que li va dir:

- Qui sou i què hi feu aquí? No hauríeu de ser amb els companys fent pràctiques de vol?

- Sí, però, se m’ha acudit una idea; l’he explicada als companys i hem quedat que ho vindria a demanar a Ell.

- Vols dir al que mana! Ja tens hora demanada?

- No, em pensava que hi podíem parlar sempre que calgués.

- Com es veu que no saps la feina que té marrec per poder-nos alimentar a tots! Seu, seu en aquell núvol i veurem què hi podem fer.

L’angelet es va asseure una mica esperançat i al mateix temps dubtós.

Va passar temps i temps fins que l’home li va dir:

- Sembla que té un moment entre feina i feina i li ha fet una certa gràcia que li hagis demanat per veure’l.

- Certa gràcia? Però si és molt seriós, - va pensar.

Enfilant les escales i admirant les portes que s’anaven obrint a mesura que hi arribava va quedar enlluernat per l’ostentació de la sala que es deixava entreveure.

Un cop a dins, en veure’l, Ell li va dir, amb un gran somriure i un copet a l’esquena:

- Tu diràs...

- Si, jo venia,... jo venia a explicar-li les meves il·lusions i les dels meus companys – va dir traient forces d’on va poder. Volíem demanar-li que com que ja som grans ens poguéssim vestir, pentinar i fer coses diferents, com ara poder-nos treure aquestes ales de tant en tant perquè, sobretot a l’estiu, les plomes ens piquen.

- Ui! – li va respondre Ell. Això no pot ser; perquè tots voldrien acabar fent coses diferents i seria una disbauxa i una disbauxa molt cara. Prou maldecaps tenim per poder-vos alimentar. Només ens faltaria haver de pagar els capricis de quatre marrecs.

- Però si ho faríem amb robes velles, aprofitant els vestits que vostè deixa cada temporada.

- Que us heu cregut!, no ens costa prou feina i diners tot això perquè vosaltres ho aprofiteu? – va expressar sarcàstic.

L’adolescent va quedar desconcertat i bocabadat.

Com el que pensava ho pensava convençut, va insistir i insistir caparrudament fins que el que va aconseguir va estar una pujada de to en la resposta:

- Si no t’agrada... aquí ho tens! -va dir assenyalant-lo. Té, vestit i pentinat nous i et canviaré les ales que tant et piquen per una cua fuetera. I ara vés a dir-ho als teus companys perquè, si vénen amb més il·lusions, aquestes són les conseqüències...

Capcot i amb la cua entre cames, va rondinar en veu baixa:

- No quedarà així.

Només de sortir, va sentir la riota del senyor gran i dels seus companys.

- Mira el que has aconseguit: vestit nou, canvi d’ales per cua i banyes recargolades.

El primer moment de ràbia i impotència va deixar pas a la realitat, havia aconseguit el que volia. Era diferent als altres i podia fer el que volia: fugir i fer la seva.

Al cap del temps, Ell, el de dalt, continuava sol i sol es va quedar.

L’Àngel disfressat va crear el seu espai i es va dedicar a ajudar a tots aquells que escapaven de l’avorriment, i de tant en tant, el pots trobar barrinant-ne alguna de creativa per remoure les consciències dels altres.

I vosaltres?... A veure si comenceu a bellugar el cul, a no riure tant i feu servir aquella espurna interna que us pot fer canviar i canviar el món.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos... vet aquí un gos, vet aquí un gat, i aquest conte ja s’ha acabat!



Àngel Carrera, educador

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada