dijous, 18 d’octubre de 2012

Qui és qui?: Elisabet Boó, educadora social

La secció Qui és qui? vol ser una excusa per donar conèixer Educador@s de Girona, és a dir la comunitat educativa que exerceix en terres gironines.

Estem convençuts que al llarg del temps i si ho fem prou bé, tindrem un ampli ventall d’entrevistes que presentades en forma de narració en primera persona, com la que us oferim avui, ens donaran una visió panoràmica del ventall professional de casa nostra.

Sovint el dia a dia, la burocràcia, els protocols... desvirtuen la tasca educativa i trobar una excusa per parar, reflexionar i modificar és un exercici molt sa!!


Bones, em dic Elisabet Boó Martín, tinc 35 anys i visc en un piset fantàstic a Granollers, la ciutat que m’ha acollit, per motius laborals, mentre espero poder tornar a la meva estimada Girona natal.

Tot i que vaig descobrir tard el fascinant que és viatjar, ara sempre que puc m’escapo a algun indret per conèixer altres maneres de fer, viure i pensar.

Especialment m’agrada tot el que envolta als països àrabs, i he intentat apropar-m’hi estudiant 4 anys la seva llengua estàndard.

També m’agrada molt anar a concerts, sobretot de música cantada en català.

I encara que avui quedi “políticament incorrecte” sóc una apassionada del ball flamenc.

Quedar amb els amics i amigues per fer “un toc”, passejar, jugar a algun joc de taula o simplement xerrar és una altra de les meves afeccions.

Pel que fa a la meva formació, no em pregunteu per què, però, des de l’institut que vaig tenir clar que volia treballar en un centre penitenciari.

El que no tenia tan clar era de què.

Em vaig deixar assessorar i va semblar que m’havia de decantar cap a la psicologia, per allò que és una llicenciatura i “vesteix” més.

I així ho vaig fer.

Després de quatre anys de carrera a la UdG i d’haver fet les pràctiques al CP Girona vaig adonar-me que la disciplina que recollia i donava sortida a les meves inquietuds laborals no era la psicologia.

Vaig intentar posar-hi remei estudiant un màster de criminologia i execució penal, i després, un curs de formació ocupacional d’educador social en el medi penitenciari.

I malgrat que aquí sí que vaig trobar algunes de les respostes i les pràctiques que buscava, no eren suficient per treballar en l’àmbit.

Així que l’any 2001 em veig asseguda, altra vegada, a les aules de la universitat per tal d’estudiar educació social, títol que em permetrà continuar exercint la feina que tant m’apassiona, i sobretot, en aquest lloc tan desconegut com és un centre penitenciari.

Des de l’institut que he compaginat la feina amb l’estudi.

Així l’any 1993 començo a vendre barres de pa i pastissos, aleshores faig alguns cangurs, treballo de monitora d’animació sociocultural, de monitora de menjador, i l’any 2001 tinc la meva primera feina com a educadora, primer en l’àmbit de la drogodependència, i a l’estiu d’aquell any la tan esperada entrada en un centre penitenciari.

Tot i que us haig de dir que l’alegria em va durar poc, encara no cinc mesos.

No va ser fins a l’estiu del 2002 que em contracten com educadora social interina al CP Quatre Camins, on encara exerceixo (no sense haver tingut un cessament, i amb aquella inseguretat que sempre ronda als interins i interines).

Aquests deu anys d’educadora de l’àmbit penitenciari els he combinat amb molta formació específica, un parell de voluntariats, i la participació en diferents projectes tant dins com fora de l’àmbit.

En aquest sentit: he estat coordinadora del Grup d’Educació Intercultural de la Comunitat de Pràctica d’Educadors Socials de Centres Penitenciaris, co-coordinadora del Grup de Treball de l’Àmbit Penitenciari del CEESC, he escrit conjuntament amb altres educadors i educadores algunes publicacions, i participo sempre que em conviden a xerrades, taules rodones, ponències... per als estudiants de la Universitat, del CEJFE i del CEESC.

Ah!!, i al centre sempre estic embrancada en nous projectes!! (El darrer un dMagazine: http://espaitic.wordpress.com/dmagazines/).

En el futur, m’encantaria no perdre aquest contacte amb els espais de formació perquè preparar-me les xerrades, els tallers, les ponències... m’ajuda a repensar la meva praxis diària i poder-la millorar.

Sovint el dia a dia, la burocràcia, els protocols... desvirtuen la tasca educativa i trobar una excusa per parar, reflexionar i modificar és un exercici molt sa!!

Encara avui, en molts fòrums on es parla d’educació, els educadors i educadores socials que treballem en organismes de control no som ben rebuts; encara es posa en dubte que tasca educativa i sistema penitenciari siguin un binomi possible...

Hem “d’obrir” els centres per tal d’apropar-los, de fer-los més transparents, més coneguts i així veure com els educadors i educadores que hi treballem tenim les mateixes inquietuds, interrogants, dubtes... que la resta d’educadors i educadores socials, i veure, també, que aquest binomi és possible (en petites dosis, però, possible).

El tancament, la rigidesa, la normativització, la despersonalització sovint emmascaren un àmbit ple de possibilitats que és transversal a molts d’altres (salut mental, drogodependència, immigració, gènere...).

Un àmbit on hi ha gent de moltes parts del món amb la riquesa que això suposa, on hi ha la possibilitat de portar a terme molts projectes diferents, on aprens cada dia pel contacte directe amb les persones.

Per acabar, dir-vos que els meus plans de futur estan, pràcticament, en mans dels altres: que convoquin les tan anhelades oposicions d’educadors i educadores de l’àmbit penitenciari i que obrin el nou centre de Figueres per poder-me apropar una mica més a la meva ciutat i poder col·laborar més directament amb tots i totes vosaltres.

Gràcies.

1 comentari:

  1. Hola Elisabet, el teu escrit deixa molt clar les teves idees i els teus anhels,jo ,que et conec se les ansies que passes per la inseguretat que tens a la feina,i sè les teves ganes de terballar per els altres, espero que tot et sorti be perque to mereixes.
    Josep

    ResponElimina