diumenge, 7 d’octubre de 2012

Qui és qui?: Carles Carbonell, educador social


La secció Qui és qui? vol ser una excusa per donar conèixer Educador@s de Girona, és a dir la comunitat educativa que exerceix en terres gironines.

Estem convençuts que al llarg del temps i si ho fem prou bé, tindrem un ampli ventall d’entrevistes que presentades en forma de narració en primera persona, com la que us oferim avui, ens donaran una visió panoràmica del ventall professional de casa nostra.

Des de ben petit, incoscientment, m’he dedicat als altres d’alguna o altra manera. 

Sóc en Carles Carbonell i Gonzàlez, educador social anivellat-equivalenciat.

Vaig néixer a Lloret, la meva vila estimada on encara resideixo, un dilluns 25 de març de 1968.

Han passat uns quants anys, i a l’actualitat tinc dos fills preciosos, l’Andreu i la Cristina, i com molts d’altres, estic divorciat.

Des de ben petit, incoscientment, m’he dedicat als altres d’alguna o altra manera.

Primerament, va ser la comissió de festes del barri, després ajudant a Creu Roja en els cursos de socorrisme, associacions de teatre, i moltes altres entitats o grups que han sol.licitat de la meva col.laboració en moments puntuals.

N’hi ha dos que destaquen entre els altres i que m’han format molt com a persona.

El grup d’esplais Parroquials, on vaig entrar-hi amb 15 anys i en vaig sortir 17 anys després casat i amb una criatura.

Allà vaig aprendre els valors de l’educació en el lleure i vaig descobrir la meva vocació, els joves.

Primerament fent tasques de monitor, després de director especialitzat en colònies (al treballar, era l’únic lloc que em permetia la feina anar) vaig anar creixent i alhora formant en el que seria la meva professió.

L’altre grup, el Xino Xano, una entitat destinada a l’organització de marxes populars pel nostre entorn, i recuperadora de tradicions locals.

Hi milito des de l’any 1986 i encara hi pertanyo.

Ambdues entitats han marcat la meva vida en més d’un vessant.

De ben jove, en acabar el curs de l’extingit COU, em vaig haver de posar a treballar.

Amb 18 anys, vaig trobar feina en un despatx d’una constructora de Lloret molt important de l’época.

Els caps de setmana els compartia entre l’esplai si hi havia excursions, i el Xino Xano si teniem alguna activitat.

Eren altres temps i la legislació i les responsabilitats encara no havien fet estralls.

Va ser en fer el curs de directors que vaig descobrir la legalitat de tot aquest món i un dels formadors, l’Albert Bayot en començar la classe va dir una frase que em va perseguir durant anys i encara la tinc gravada al cervell.

Un dia a la constructora ens va arribar un pressupost a comptar.

L’adequació de l’antic escorxador per a convertir-lo en Casal de Joves.

Aquella va ser la meva.

Visites a l’ajuntament, oposicions i vaig aconseguir la feina dins del departament de Joventut de l’Ajuntament de Lloret de Mar.

Un horari diferent em va permetre seguir formant-me.

Primerament, vaig fer el curs d’Animació Socio Cultural i Pedagogia en el temps lliure.

Vaig ser el darrer matriculat de Catalunya, crec.

Un cop finalitzat, l’aparició de la diplomatura d’educació Social ens va fer lluitar per al reconeixment.

No va ser fins a l’any 2005 que en darrera convocatòria vaig cursar a l’UDG el curs d’anivellament que m’homologava a tots els efectes com a diplomat en Educació Social.

La meva tasca com educador a la feina ha estat sempre lligada a la joventut.

Exercint com a tècnic de Joventut de Lloret.

Primerament, en un local de 18 m2 on només hi tenia cabuda un punt d’informació juvenil, que després vam traslladar al recent remodelat antic escorxador en un format de Casal de Joves, i amb l’ampliació el 2007 amb un segon Casal de Joves en un veïnat de la vila.

La meva tasca té tres vessants, la d’informació, la de dinamització i la d’oferir serveis als joves.

En tots tres vessants, sempre hi ha un component educatiu.

S’intenta, en el contacte diari amb els joves, escoltar les seves necessitats, inquietuds, amors, preocupacions, i en la mesura que ens és possible, donar-los resposta, assessorament, consell, empenta... en definitiva, acompanyar-los en aquesta etapa que fan el pas d’infant a adult anomenada joventut.

És una feina enriquidora, en la qual mai fas el mateix, ni et pots planificar gaire cosa perquè no saps amb quina et sortiran, amb un feed-back impressionant i continu, fins i tot, al cap dels anys, quan veus homes amb fills que t’aturen pel carrer i recorden el seu pas per l’equipament.

I per a més inri, tinc la sort de tenir-la a menys de 5 minuts caminant de casa.

Podria dir que és una feina a mida feta per a mi.

Per contra, també pateixes, i molt, quan les coses no surten com t’agradaria.

En veure aquell jove que amb molt poca intervenció des de casa se’n sortiria, que l’aculls totes les hores que vol, però que no n’hi ha prou, i que lentament s’escapa cap a un camí sense sortida.

No n’hi ha gaires, però et deixen un mal regust.

En definitiva, com tots els educadors, volem posar el nostre granet de sorra en fer una mica millor la societat en que vivim, i així, amb la vista posada en l’horitzó anem avançant poc a poc.

D’això s’en diu vocació?

Jo crec que sí.

Per cert, si voleu saber la frase de l´Albert Bayot, aprofito l’ocasió per a comentar-vos que és la frase amb que començo un llibre molt divertit que vaig escriure fa poc que sota el títol EP JOVE! HISTÒRIES DEL PUNTET, en el que explico a través d’ anècdotes divertidíssimes dels joves usuaris, la nostra tasca diària al capdavant d’un equipament juvenil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada