dimecres, 17 d’octubre de 2012

Les dificultats d'en Pol tenen un nom: dislèxia

La mare d’en Pol està amoïnada. 

Tot just acaba de començar el curs i el tutor d’en Pol vol parlar amb el seu marit i ella de l’actitud que mostra el seu fill durant les classes. 

En Pol de set anys d’edat, té un caràcter alegre, rialler i obert. 

Però, a vegades, se’l veu trist, de mal humor, cansat i sovint és queixa de mal de cap. 

Això ja li ha passat durant altres cursos, però aquest any li està passant amb més intensitat. 

Durant la reunió, el professor explica al pare i la mare d’en Pol que tot i ser un nen molt despert i espavilat, té dificultats en la lectura i l’escriptura. 

Els hi diu que quan ha de llegir en veu alta davant de tota la classe és posa molt nerviós i s’hi nega. 

Crec, que si podés s’amagaria sota la taula, comenta. 

Després els nens i les nenes se n’hi enriuen, perquè no l’entenen i ho troben divertit. 

El professor explica al pare i la mare d’en Pol, que no està motivat per res. 

Creu que, tot just ara que acaba de començar el curs, ja ha tirat la tovallola. 

Molts dels que esteu llegint aquestes ratlles sabeu que això que li està passant a en Pol, passa a un promig de dos a tres nens per classe a les nostres escoles, tot i que, en diferents graus. 

Naturalment, segons el grau de la dificultat repercuteix més o menys en els seus estudis. 

Sovint, aquests alumnes passen desapercebuts, o el que és pitjor, se’ls etiqueta de ganduls, que no treballant prou i que passen de tot. 

Amb tot això, aquests nens i nenes acaben formant part del gruix del fracàs escolar de casa nostra. 

Les dificultats d’en Pol tenen solució. 

Però aquesta no depèn només d’ell. 

Ell hi ha de posar de la seva part, és evident, però per a això necessita saber primer què li passa i després necessita la comprensió i la complicitat de les persones que el poden ajudar, com són: pares i mares, mestres, pedagogs i pedagogues, educadors i educadores... i tots ells han de treballar conjuntament per fer-ho possible. 

Quan en Pol sàpiga que és el que li passa, que això té un nom i que s’anomena dislèxia, i que malgrat tot se’n pot ensortir perfectament al llarg dels cursos i tenir èxit en els estudis i que ni ell ni ningú no en té la culpa d’aquesta dislèxia, aleshores, comença a sentir-se més bé. 

Quan nota la complicitat i el suport dels seus pares i educadors i educadores que li proporcionen estratègies i eines per solucionar les seves dificultats, aleshores és quan en Pol fa un canvi extraordinari en positiu. 

Les notes milloren molt i per això la motivació d’en Pol, ara, és molt alta. 

En el moment que en Pol es fa conscient del què li passa i pot observar per ell mateix el seu aprenentatge i controlar-lo, el que entenem per metacognició, és quan la seva autoestima augmenta espectacularment. 

S’ha acabat el malson d’en Pol. 

Ara controla el seu aprenentatge i el seu esforç té recompensa, cosa que fa que estigui motivat per tornar-se a esforçar, i això de la motivació, l’esforç i l’èxit és una retroalimentació. 

Potser llegir mai serà la seva activitat preferida, però se’n sortirà en els estudis. 

O potser sí, que llegir serà una de les seves activitats preferides, ens faríem creus de la plasticitat del nostre cervell i dels canvis que s’hi poden arribar a produir. 

Lídia Puigvert Vilert, educadora social

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada